Diversió diversa

Fa uns quants mesos que sóc a la ESO. A mi m'agrada molt, supose que a altra gent no li agradarà tant, però el cas és que a mi si. Les classes són molt interessants i algunes fins i tot són divertides. Al pati m'ho passe molt bé jugant a futbol, hi ha alguns de tercer que són molt graciosos (com dic jo, que tenen xispa), i d'altres que juguen molt bé. Al pati del migdia ens anem al poliesportiu on tornem a jugar a futbol però aquesta vegada sense els de tercer d'ESO. Les assignatures que més m'agraden són: naturals (ciències),tecnologia,geografia, i per ara matemàtiques. Totes van relacionades amb la carrera que m’agradaria fer quan siga major(científica de química i física , de paleontòloga i de robòtica). M’apassiona la ciència, i de xicoteta i ara, per reis sempre em demane jocs de com crear un cristall,(eixos que son preciosos), un d'un volcà (com crear un simulacre d'erupció amb una reacció química), de fer una bateria natural, de crear una estació meteorològica, de fer un filtre d'aigua, etc...
De moment em va bé i a més a més tinc uns companys molt bons, encara que de vegades em facen la punyeta , però jugant.
Aquesta és la meva experiència a la ESO, per ara...

El diumenge em vaig haver d'alçar prompte perquè el pare de Lidia havia organitzat un viatge a Terra Mítica. El viatge va ser d'hora i mitja. Per arribar Terra Mítica aguarem d'agafar l'autovia i l'autopista. Tardarem un poc en entrar, ja que hi havia gent que no havia arribat a l'hora que havíem quedat. Els pares ens tragueren l'entrada fent-nos passar per xiquets de deu anys, per tant jo havia nascut el 7 de març de 2000. Quan entrarem anàrem directes a les catarates del Nilo. Que eren unes barques en forma de sarcòfag, en el sarcòfag jo anava amb Hèctor, Andreu, Sara, Lidia i Laura. Primer de tot abans de pujar ens posarem els impermeables i les capelines, per no mullar-nos molt. Primer va anar una rampa cap a munt, i tot el que havíem pujat desprès l'aguerem de baixar amb un descens de20 metres d'altura, que si no dus posat el xuvasquer et banyes, i la segona baixada és de 10 metres, que et banyes molt poquet. Desprès d'aquesta atracció anàrem al Sincope o martell. Hi ague xics/es que no volgueren pujar perquè els feia por. Jo quan ja havia entrat em vaig cagar un poc, però al final vaig apujar. El martell és una atracció en la qual vas en uns sellents, amb bona protecció.És un disc girant a 90 km/h a una altura de 35m, es balanceja formant un angle de 120º sobre'l terra. Comença a donar-te fluixet, però com ja e dit acabes anant a 90 km per hora. A vegades havia d'anar amb el ulls tancats perquè em donava tanta impressió que pensava que em quedava al lloc. Va ser una atracció de les més fortes que hi ha. Quan baixarem ja estàvem sequets del tot, (perquè en l'atraccio anterior s'haviem mullat). També pujarem a la que hi havia al front, que és diu Titanide, és una montaña russa invertida que arriba a la velocitat de 100 km/h entre espectaculars girs verticals i horitzontals de 360º, i vertiginós descens desde 31 mts de altura. En aquesta atracció també va haver gent que es va escaquejar, però jo vaig apujar, la meua parella era Sara. Varem mirar les instruccions que estaven posades al seient de davant, i varem fer cas, posava: que no estirarem les cames, perquè podria causar lesions, també que no mirarem cap avall, perquè ens podríem fer mal. Sara i jo férem cas de les instruccions, Però no vais poder ficar be el coll al principi, perquè en la primera baixada el coll sem va baixar, Però en seguida que el vaig posar be. Aquesta atracció també era de les més fortes. Després ens vam voler banyar , aixi que anàrem a la Fúria de Tritó, que anaves en una canoa, aquesta vegada més gran, que te dos caigudes impressionants, la primera es de 10,5m i la segona que es la mes impressionant de les dos es de 15m, que en aquesta si que te banyes però be, be. encara que siga de menys metres d'altura que l'altra (la de les catarates del Nilo) aquesta cau mes en picat, i per això et banyes tant. Aquesta si que ens va agradar, per tant la varem repetir. En aquesta atracció va ser en la qual em vaig posar malalta, per no posar-me el xuvasquer, i per tindre la roba de recanvi al cotxe. Desprès ens apujarem a la Muntanya Russa però dels xicotets. Però quan apujarem nosaltres, no sabem perquè la dona que duia l'atraccio ens va donar mes canya, el que no em va agradar és que donava unes frenades que et destroçaven les costelles. Desprès anàrem a la Muntanya Russa, la de debò, que també apujarem dues vegades (com en la Fúria de Tritó), en aquesta atraccio hi ha caigudes de 35m d'alçada, i arribes als 100km/h. Quan baixarem d'apujar per segona vegada ja era hora de dinar. Haí va ser quan em vaig començar a trobar mal, però soles tenia son, però desprès d'acavar de dinar quan els demes es van anar a apujar a més atraccions es quan la mare d'Andreu em va deixar una samarreta d'ell i ma mare em posà el termòmetre. Va passar una estona, i com encara no havia pitat ma mare me'l va llevar, teia 37,98 o 92 de febra, aixi que em dona el junifem que s'havia dut per a meu germa que era ell el que tenia febra (que dies abans havia estat malalt, pero ja es trobava be), em dona soles 6ml de Junifem, perquè s'havia acabat.
Aquest és soles el matí fins al mig dia. La vesprada ja la faré en un altre moment.

Un dia per la nit, uns d’aquells dies que fa un fred que pela i està nevant, algú va trucar a la porta dels Robinson. Era una xiqueta de cabells rosos, i molt llisos, la pobra anava quasi nua. Per tapar-se duia un llençol trencat. Aquella xiqueta demanava per favor un lloc on poder dormir, un poc de menjar, i alguna cosa que li poguera tapar. Els Robinson eren una família molt solidaria, i tanta va ser la pena que els va fer aquella xiqueta que l’acceptaren en casa, li donaren un sopar com cal, roba adequada per al temps que feia, i li prepararen un llit que la xiqueta no s’ho va poder imaginar.
Al matí següent la mare Julian Robinson li va pujar el desdejuni. Però... que va passar? La xiqueta ja no hi era, i el seu llit era fred, la qual cosa volia dir que s’havia anat feia molta estona. La varen buscar per tot el poble, però no hi va haver sort.
Per una altra banda la xiqueta s’havia endinsat al fosc bosc, per buscar al seu pare, que dies abans havia sortit a per comprar dinar, ja que ells vivien al pic de la muntanya. I abans de que s’acabara el que tenien de menjar el pare de la xiqueta baixava a per més menjar, i es clar agafava provisions per al camí. Però desgraciadament aquell dia va haver turmenta. La xiqueta tota sola és va quedar esperant al seu pare. En veure que passaven els dies i el pare no tornava va agafar el que li quedava de menjar, i va anar e buscar al seu pare, i així desprès d’un dia, va ser com va acabar a casa dels Robinson. I ara hi era al bosc sense provisions, buscant al seu pare al qual tant estimava. Quan ja s’estava començant a fer de nit, la xiqueta va ensopegar amb una arrel, i va caure. Quan caigué es doblega el turmell, i no es va poder alçar. Va aguantar una estona menjant les provisions, però poc deprés es va anar congelant fins que es va morir. Dies més tard uns caçadors la van trobar a pocs metres del cos d'un home adult.
Quan els Robinson es van enterar de la tràgica noticia es van empenedir moltíssim. Ni ells ni els demes van saber el que buscava la xiqueta ni perquè va morir aquell pobre home.

Diumenge 4 quedarem en el rebollo, els meus tios, Mari, Josep, Octavio i Rosario, i els meus cosins, Eduard, Roger, Julia, Laura i Paula. Manuel ma mare, mon pare, i jo forem els primers en arribar, i els meus cosins encara no s'havien despertat. Quan arribaren els meus tios Octavio i Rosario, i les meues cosines Laura, Julia i Paula (a l'hora de dinar, mes o menys) va ser quan es despertaren. El meu tio Octavio va ser l'encarregat de fer la paella. Va estar boníssim, però volia fer socarrat, i al adonar-se se li avia cremat la primera capa d'arròs, però llevat d'allò va estar esplèndida. Al acabar de dinar el meu cosí Eduard va haver de treure les gossetes, i jo i el meu germà s'oferírem per treure-les amb ell. Quan tornarem com abans ens havien dit que anàvem a anar a la platja anàrem, i ens duguérem la pilota. Anant per la passarel·la que és de fusta i es nova, i també havien repoblat la pinada que hi ha abans de arribar a la platja, Eduard anava fent piruetes amb el seu patinet, unes quantes li eixien bé però una nova que intentava fer li eixia mal , però ell continuava insistint i practicant-la. Com que el meu cosí Eduard és va dur el banyador, es va banyar un poquet, i mentre jo l'esperava anava caminant per un basal que era molt gran i profund. Eduard eixint de l'aigua pareixia que era James Bon en una pel·lícula. Quan va eixir i es va secar em vaig posar a jugar amb ell al voleibol vol, i com li pegava mal em va ensenyar. Ell i jo ens quedarem una estona més jugant fins que varem deixar de jugar i pensarem que seria millor tornar. En arribar no tardarem molt en anar-nos a la nostra casa a dormir, perquè ja era tard. Va ser un altre dia fabulós, on gaudirem de poder jugar tots junts.
Perdoneu pel retràs, però no he tingut molt de temps, o no em recordava.

Dijous pel matí (a les 11) ens anarem a Crevillent, i a les dues o aixi ja hi erem. Anarem al bar restaurant CHEF GABI, on dinarem dues pizzes, la vegetal i la variada, anarem a aquest restaurant perquè a mi m'encanten les pizzes que fan: el formatge desfet, la massa, els ingredients, està tot boníssim, i de picaeta demanarem formatge a la planxa, pop a la gallega i delícies d'Elx. Al tornar de dinar descarregarem el cotxe, i descansarem un poquet. Després d'aquell descans Manuel i jo començarem a fer deures. Quasi a la nit el meu tio Josep ens cridà i ens preguntà si Eduard i Roger podien quedar-se a dormir, perquè volien vore les dianes, que és una processó que fan a Crevillent a altes hores de la nit. Com feia molt de temps que no els veia els vaig trobar una mica massa diferents. Varen estar una estona en casa fins que la meua cosina Laura els va fer una trucada perduda per a que baixaren al portal de casa. Al matí següent com que els meus cosins no s'alçaven (normal, segur que havien tornat molt tard) aprofitarem per anar al Calvari per vore eixir els passos. Ma mare ens va fer una foto a Manuel i a mi junt a la Dolorosa, i despres vaig fer una foto a Manuel, ma mare, i mon pare junt a Jesucrist. Com que Manuel volia anar al parc varem deixar de vore els passos i anarem al que hi ha al Calvari, i a la estona de estar allí va apareixer una colla de romans, i un anava en un carro romà tirat per dos cavalls. I com no voliem estar més al Calvari ens tornarem a casa. De camí passant pel "pont vell"ens trobarem amb els meus tios (Mari i Josep), que com que s'havien oblidat la clau de casa i Eduard i Roger no estaven desperts no tenien cap remei que anar al Calvari a buscar-nos. Com la meua tia volia vore els passos tornarem a anar al Calvari, aquesta vegada però ens ferem més fotos. Com que nosaltres ja haviem estat allí ens volguerem tornar a casa, i els meus tios es quedaren una estona més. Quan arribarem encara no s'havien alçat Eduard i Roger, així que els deixarem dormir fins que els meus tios, més tard, els intentaren despertar, pero no hi havia manera. Quasi a l'hora de dinar arribà el meu tio Octavio, la meua tia Rosario, i les meues cosines Paula i Julia, i per fi es despertaren Eduard i Roger. Com que tots no cavem en la taula fiquen una altra però per als xiquets menuts (i hi és on dine o sope quan estem tots junts). Després de dinar Laura va arribar, i va ensenyar a Eduard i Roger un joc de cartes, que després ja no sabien com es deia. Com els meus cosins tenen unes gossetes anomenades Turca i Daina, Eduard va haver de baixar a passejar-les amb el meu germà que va voler acompanyar-lo. Aleshores Roger i jo començarem a jugar a l'espill o també anomenat xis (és un dels jocs als quals juguem a classe), però Roger jugava d'una altra manera, i li vaig ensenyar a jugar de la meua. Després d'ensenyar-lo va dir que era el mateix però més complet, i varem estar jugant fins que va arribar Eduard, aleshores jugarem a diferents jocs com la mona (no de pasqua sino d'animal), també jugarem al cul, a l'ase. Quan ens cansarem de jugar a cartes varem ficar la televisió. Eduard va ficar la pel•licula Aracnitus, que anava sobre una familia que vivia en una casa on davall estava el niu d'una aranya enorme, aleshores fan tot el posible per matar-les,cosa que no va resultar prou facil. Quan hi havien anuncis aprofitavem per jugar a cartes, però com Roger ja no volia li ho preguntarem a Julia, i tornarem a jugar als jocs que he dit abans. I jugant, jugant és va fer de nit, i tots s'hagueren d'anar, però quedarem que ens tornariem a vore el diumenge, al Rebollo, que és on tenim un xalet, en la platja, que està en la Marina. S'acomiadarem i tots a dormir. Va ser un dia fabulós, perquè amb els meus cosins, (més amb Eduard, perque és mes de ls meua edat) m'ho passe genial.

El diumenge com molts altres, fan tallers al riu Túria.
Ens varem enterar perquè sóm de l'asociació Aspau (Asociacion Proyecto Autista). Ens digueren que hi hauria colxonetes, i nosaltres vam imaginar unes molt grans, on tothom, menuts i grans pogueren gaudir, però enlloc d'això ens trobarem una sola colxoneta, i a més a mes xicoteta. Per als menuts estava bé, però no per a mi.
Els tallers també eren per a xiquets menuts, de tres a set anys, i per això em vaig aburrir un poc. L'unic taller que més em va agradar va ser el de maquillatge.
La dona que s'encarregava d'aquell taller pintava molt bé. I com et pintava amb pinzell, pareixia que estava pintant un quadre, com si la teua cara fos el llenç.
Com ja he dit pintava meravellosament bé, i et feia uns dibuixos preciosos. A un xiquet li pintà una sargantana, a un una estrela de mar, fins i tot una princesa que en la seva cara dú dibuixats molts cors, i a un li va fer la mar a la seva cara.
A mi em dibuixà, com a molts altres, una papallona que em va agradar molt.

Aquest divendres a les sis, vaig haver d'anar al musical per assajar avans de començar el concert.
El feiem l'orquestra d'iniciaciò, i la banda d'iniciaciò.
Primer actuavem l'orquestra, que tocarem tres cancons: POLKA, MUCHIN MONSTER, i BATTLE CRY. Els de la banda també tocaren tres: SOMETHING LIKE, CARNIVAL OVERTURE, FRENCH SUITE.
Va faltar molta gent a l'orquestra, però igualment sonàrem molt bé. Un dels instruments que faltà va ser la viola, que no havia vingut a moltes classes perquè la dona és va incorporar a mitat de trimestre. En acabar el concert ella vingué i en digué que haviem estat explendits, i que si hagues tingut allí l'instrument hauria apujat de les ganes que tenia.
Quan acabaren els de la banda (que són els ultims en tocar) tinguerem picaeta, amb fanta, tant de llima com de taronja, Coca-cola, papes, gusanitos i més coses per l'estil.
Va ser un dia,i una vesprada fabulosa.

És una nova serie que van a fer en Antena 3 Neox. Tracta d'un grup de joves que estan dins d'un cor d'estudiants, conegut com club "Glee", és una serie de televisió de comedia, guanyadora del Globus d'or a la millor comedia 2009 i el premi del sindicat d'actors d'Estas Units. S'emiteix el dia 22 de maarç, el primer capitol a les 22:00h. És va emitir per primera volta en America el 19 de maig de 2009.

Aquest any les falles no eren tan boniques com anys passats.Encara així algunes eren una meravella. La falla de Paula és la que més premis ha guanyat d'Alaquàs.
El dimecres aprofitant que no teniem escola varem anar a Crevillent, el poble de mon pare. En arribar com eren més de les dues, perquè haviem parat per a anar a Hispanitas (sabateria), anarem al bar-restaurant d'un amic.
Després de dinar ma mare i jo anarem a la perruqueria a ficar-nos guapes. A mi em tallaren les puntes i em plantxaren el cabell, cosa que m'agrada moltíssim , i a ma mare li tallaren el cabell i li feren metxes.
Pensavem quedar-nos fins al divendres, tornar-nos-en per a dinar, i poder vore la cremà.
Però, al matí següent varem rebre la mala noticia que una cosina de ma mare s'havia mort, així que ferem camí cap a casa.
Aquest es un dels dies de les meues falles.

El director és Tim Burton, i la musica és de Danny Elfman, aquesta història està basada en la novel·la de Lewis Carroll.

Un día estava navegant per internet, vaig trobar aquest video, el vaig posar perque em sembla interesant que els xiquets amb problemes d'autisme puguen navegar per internet sense cap problema, tambè és per a xiquets normals. Per als xiquets serà més fàcil navegar, i estaran protegits per qualsevol perill que pugui haver en internet.

La Lily solia fer una cosa que tornava boig al seu pare. De fet, no era el que feia era el que deia:
- Per què?
Ho deia tot el dia. Era el primer que deia al matí:
-Ja hauries d'estar vestida.
-Per què?
Ho deia durant l'esmorzar:
-Al teu ou li falta només un altre minut.
-Per què?
Ho deia quan anaven a comprar:
-Hem de comprar boses d'escombraires.
-Per què?
Ho deia quan el seu pare li llegia un conte:
-Vet aquí que una vegada, hi havia un simpàtic COCODRIL!!!
-Per què?
I, és clar, ho deia a l'hora d'anar a dormir:
-És hora d'anar a dormir, Lily.
-Per què?
Normalment elpare de Lily intentava explicar-li les coses:
-No seguis aquí, Lily.
-Per què?
-perquè et mullaràs els pantalons.
-Per què?
-perquè l'erba està xopa.
-Per què?
-Perquè ha plogut tota la nit.
-Per què?
-Perquè hi havia molts núvols negres plens de gotetes d'aigua.
-Per què?
-Perquè...be, Perquè hi eren, Lily perquè hi eren!!

-m'agradaria que no preguntessis per què.
-Per què?
-Per què em fa tornar boig.
-Per què?
Però de vegades, qua el pare estava cansat o tenia massa feina, perdia la paciència.
-Em torna vog Lily, em torna voig.

Si voleu saber més sobre aquesta història llegiu el llibre :Per què?, editoial Destino, autor/a Lindsay Camp, il·lustracions de Tony Ross.

És un llibre d'aventures trepitants en les quals l'afecte i l'amistat hi juguen un paper determinat.
És un llibre per als amants dels poders màgics i els trucs de la imaginació.

És un llibre que tracta sobre una xiqueta que està en un orfanat. Un dia s'enfada amb el seu millor amic i va a la llibrería, on descobreix un llibre fantastic d'ipnotisme, al qual li falten uns quants capitols.

En will Burrous té 14 anys i viu a Londresamb la seua familia. Té una gran passió per l'arqueologia i, quan el seu pare desapareix soptadament en un túnel, decideix investigar amb el seu amic Chester. Però ben aviat es trobaran en les profunditats del subsòl, on desenterraran un fosc i terrorific secret,un secret que podria suposr-los la vida.


És una novel·la d'aventura i accio, un món perdut sota la ciutat de Londres i un viatge extraordinari al centre de la terra.

Aquest llibre l'estic llegint, i de moment m'agrada molt, el trobe molt interesant. No us resistiu no espereu i comenceu a llegir-lo.

Aquesta és una història divertida i molt original. Aci està una part de la pel.licula.

Les autoritats de Xile estan centrades a socórrer els milers de damnificats que no tenen aigua, llum ni aliments després del terratrèmol que dissabte passat va devastar part del país i, al mateix temps, combatre el vandalisme.

La xifra de damnificats pel sisme de 8,8 graus s'ha elevat a dos milions --723 morts en l'últim recompte--, als quals el Govern de Michelle Bachelet mira de socórrer a través d'un conjunt de mesures anunciades ahir. En un intent d'insuflar ànim als afectats, el ministre d'Hisenda, Andrés Velasco, ha anunciat l'ajornament o suspensió de pagaments tributaris a les regions afectades.

En aquest sentit, avui ha començat l'enviament des de Santiago al sud del país de racions alimentàries que només necessiten ser escalfades abans de ser consumides, segons han explicat els responsables del programa.

Si has tingut un mal dia, tot t'ha eixit mal; has suspes un examen, no has dut els deues, el teu equip de futbol ha perdut, els pantalons que més estimaves s'han trencat, no t'amoines segur que hi ha alguna cosa que t'alegra el dia, i si no és així ací et deixem un video gracios.Esperem que açó t'alegre un poc el dia, o que te l'alegre més encara.
Esperem que us agrade!

Dos cangurs molt madurs és una pel.licula divertida i original, és molt graciosa, la recomanem per a tots els públics.

Sóc Clara. Aquest és el començament d'un nou blog. Sóc a sisé de primària.
Serà un espai on divertir-se i gaudir, posaré texts sobre libres, o cròniques de les coses que faig els caps de setmana, en festes, etc..Espere que us agrade!