Diversió diversa

El dilluns 10 hem vaig anar amb la meva classe als pirineus de Lleida, a l'hotel Boí Taüll Resort.
Varen ser 9 hores, o així de viatge, però a mi s'hem van passar volant, perque anava parlant amb Andreu, i Andrea.
Quan arribarem em vaig endur una sorpresa, perque jo creia que l'hotel anava a estar a l'estació d'esquí, tot envoltat de neu. Però estava a 8 km.
Per lo menys jo vaig arribar cansada, i mentre que ens donaven els esquís i ens explicaven les coses el que quedava de dia s'em va passar super rapid. Al matí següent estava molt cansada, de xitar-me tard per la disco, i a demés de parlar molta sestona amb Andrea (la meva super companya d'habitació).
No es va tardar tant del que jo m'havia pensat en arribar a les pistes, i com jo era la primera vegada que esquiava, quan arribarem em va pareixer enorme.
De manera que els dies anaven avançant el cansanci també. Però jo m'ho passava igual de bé, perque volia aprofitar tot el posible aquesta oportunitat d'esquiar.
Per les vesprades teníem activitats, com caraoque, futbolí huma etc...
I per la nit teníemdiscoteca, però cada nit diferent. La per exemple de l'amor de disfreses etc...

Va estar molt bé. No em vaig caure moltes vegades, però les tres uniques foren ben fotudetes: una va ser tirant-me per primera vegada per la verda anomenada Bulevar, havia d'anar girant, però una vegada no vaig poder i em vaig caure en un montó de neu, els esquís s'em varen soterrar.
L'altra va ser a la mateixa pista, en una costereta em vaig tirar en paral·lel, i després no podia frenar, així que dic si em tire en aquell montó de neu no em faré mal, ho vaig fer, peró enlloc de quedarme al montó vaig passar per damunt, vaig caure a un vasal conglat i el vaig trencar, i com es normal em vaig mullar el pantaló.
I per ultim una que anava darrere de Marcel, i li vaig advertir, però ell va frenar de colp, vaig passar per damunt dels seus esquís i per damunt dels de altra gent. Jo vaig demanar disculpes però no em sentiren i quan m'estava anant em digueren "e que se dice lo siento".
Eixes son les caigudes de les que m'anrecorde. (També em vaig tirar per blaves).

Al final l'estació d'esquí es queda xicoteta, però per a mi va ser suficient.
Anar a la neu a sigut espectacular.

-No, podeu preguntar a la policia. Em podries donar l’anell?
-M’encantaria, però si no no podré tindre pistes.
-Val no et preocupes.
-Anem a la policia val?
-Val.
-Hola, ens podria atendre?
-Si que vols?
-Em podria dir on viu Richar Mortal?
-Hi ha un xicotet problema va morir a principis de l’any pasat.
-Te algun parent?
-Si va deixar un fill de 27anys. Voleu saber on viu?
-Si per favor.
-Viu al carrer Santy, és la mansió del fons. Per si no sabeu on està el carrer és el més pròxim al pou.
-Moltíssimes gracies.
-De res.
-Stefani tot quadra. Per això va desaparèixer tan prompte.
Ding dilon.
-Si?
-Hola, li volíem fer unes quantes preguntes. Podem passar?
-Si avant. Reconeix aquest anell?
-Si mon pare mel va donar abans de morir. I el duia el dia 7 de maig de l’any pasat?
-Si, però eixe és una falsificació el verdader el duc ací.
-Ales hores vol dir que vostè no és l’assassí de Sheila?
-De qui, de la filla del detectiu?
-Si totes les pistes apuntaven a tu.
-Si, perquè no sabíeu que era de falsificació. El joier l’ha fet, ho posa ací.
- Em vol dir que a la joieria m’han mentit?
-Si el més probable és això. I em pregunte, per que voldria mentir un simple joier?
-Doncs com no siga l’assassí, no se perquè va a mentir-te.
-Crec que tens tota la rao.
-Gracies pel teu aportament. Estic molt agraïda.
-Sheila has sentit allò, l’anell no és verdader, és fals.
-Això vol dir que hem estat parlant amb qui em va matar. Encara així no crec que tinga la suficient força per a tirar-me.
-Jo crec que si, diuen que és un dels homes mes forts del poble.
-Si és cert el que diuen ja el tenim. Anem a la casa de mon pare i explica-li tot el que hem esvrinat.
-Si però no se on és, guia’m!
-Encantada. Val ja hi som explica-li que em pots vore.
-Espere que el teu pare em crega.
-Senyor Frank? Està a casa?
-Si qui eres?, i com has entrat?
-Conec a la seua filla, i puc vore el seu esperit, hem estat investigant sobre la seua mort, ja que ella diu que no es va caure. On està Frank?
-Estic al saló, vine a sentar-te i parlem.
-Val tot va començar així.
Stefani ha estat tota la estona conversant amb el meu pare, i ell ha estat molt atent, ho ha compres molt bé.
-Stefani amb tot el que m’has contat, i amb les proves podem acusar al joier, moltes gracies per ajudar a la meva filla en aquest cas mal resolt. Anem a la policia i ho contem tot.
Per cert Sheila si m’estàs escoltant m’agradaria que sapigues que et vuic, i et trobe molt a faltar.
Aquesta historieta s'ha acabat, gacies per segir-la. Però demà escriuré una crònica del viatge a la neu (hotel Boí-Taüll Resort, i pot ser que hi haja un altre en francés (fet a la classe entre tots).

...ho podria buscar vostè?
-Si, però es estrany, jo soc molt ordenat. He estat buscant per totes les lletres on podria haver estat, i com has dit abans no he trobat res. Espera un moment hi ha una pagina arrancada, i precisament es la que estem buscant.
-Quina pena, i que faré jo ara?
-No et preocupes, el llibre sols es una copia dels arxius originals. Els de veritat estan a l’ordinador, amb contrasenya.
-Supose que es molta molèstia per a vostè, però ho podria mirar?
-Clar que si, a demes sóc un gran admirador del detectiu, i suposant que el que m’has dit es correcte, m’agradaria vore qui va matar a Sheila, i els motius. Mira ací posa que ho va comprar Robert Robinson, però no crec que aja sigut ell, l’any passat tenia 84 anys, i tampoc crec que amb aquesta edat poguera tirar a una xiqueta.
-Sap on el podem trobar?, perdo on el puc trobar?
-No, però molt sovint passa per aquest carrer, i a voltes compra alguna joia. Si és el que jo m’imagine.
-Moltes gracies per ajudar-me.
Tilin, tiln, tilin.
-Mira Stefani ha entrat algú.
-Home Robinson com estàs?
-Molt be i tu?
-També molt bé. Mira una xiqueta té una pregunta per a vosté.
-Aquesta xiqueta tan preciosa?
-Si.
-Vora senyor, estic investigant sobre el cas de la filla del detectiu, i crec que aquest anell que va comprar te alguna cosa que vore. Em podria dir si ho va regalar a algú?
-Si, ixcam d’ací, ho s’ho contaré fora. Aquest anell era un regal per a la meva dona Carlota, li ho anava a donar el dia del nostre aniversari de boda, però en aquell moment va haver un atrac al banc, i un dels lladres va passar pel nostre costat, i ens va demanar totes les joies que eduíem, inclús l’anell. Carlota li dona tot menys l’anell, però el que mes li va cridar l’atenció va ser la pedra, així que no va tindre mes remei que donar-li’l.
-I no bau fer res mes?
-Sheila no et sent.
-Pregunta-li-ho tu per favor.
-Robert, no féreu res per recuperar l’anell?
-Desgraciadament no, però desprès de 65 anys torna a mi.
-I per saber qui era aquell home?
-Això ens ho comunicaren al detindre-lo. Però l’anell no ens el tornaren, digueren que no el tenia, i tot apuntava a que el tenia el seu germà.
-S’enredorta de com es diu?
-Si, el seu nom no se ma anat del cap. Es diu Richar Mortal.
-I per casualitat no sabra on viu?
-No, podeu preguntar a...

-A vore? Però si té la base per ficar-la.
-A lo millor s’ha caigut pel fons.
-No tindràs una llanterna no?
-No.
Vaig tornar a baixar i vaig tocar el fons amb les mans. Alguna cosa sobreeixia entre les monedes, la vaig agafar i la vaig dur a fora.
-Oooooo! Quina pedra mes bonica.
-Si, ja t’he he dit que era una pedra preciosa.
- Sheila ara que ja tenim l’anell on anem?
-Com no, al joier del poble. I com només em pots vore tu, et podré dir el que has de dir en cada moment. És al carrer numero 30. Anem, no està molt lluny, a uns 5 o 10 minuts.
Al arribar al carrer del joier les dos estàvem ben cansades, havíem corregut tot el camí per arribar el més prompte possible.
-Quina joieria més bonica, te uns anells, polseres i collars preciosos. Mira i eixe no es com el que hem trobat?
-Si es veritat! Anem a entrar a vore que ens diuen de l’anell.
-Senyor ens podria atendre?
-Ens? soles estàs tu.
-Si perdó m’he equivocat.
-Stefani dili si et pot dir a qui li va vendre aquest anell.
-Senyor em podria fer el favor de dir-me a qui li va vendre aquest anell?
-No esta be dir-ho.
-Per favor es que estic investigant el cas de la filla del detectiu, i he passat pel pou i me l’he trobat, crec que podria estar relacionat. Qui sap podria haver sigut un assassinat.
-Val és molt real el que m’has proposat. I m’agradaria saber com va passar en realitat. No crec que una xiqueta de 13 anys, es caiguera al pou tan fàcilment i a mes sent de certa altura.
-Moltes gracies. Estic molt agraïda.
-Ara torne un moment vaig al magatzem a agarrar l’arxivador.
-Stefani ho as dit molt be. Per fi sabrem qui em va tirar, i desvelarem el misteri. Desprès series tan amable dir-li-ho a mon pare?
-Si estaria encantada, però no s’ho creurà.
-Per això hem d’agafar pistes. Quan el senyor et diga qui ha sigut i demanes per favor que et done una copia, val?
-Val així ho faré.
-Ja està ací tinc l‘arxivador on vaig deixar la compra d’aquest anell. Es diu LA GEMA DE MORA, busqueu per ordre alfabètic i la trobareu.
-Gracies.
-Stefani hem buscat en totes les pagines que posa la lletra L, i per si a cas a la lletra G, i no hem trobat res. Pregunta-li al dependent de la tenda, si ho pot buscar ell.
-Per favor senyor, no he trobat res amb aquest nom, ho podria...


Si voleu saber més sobre aquesta historia fascinant, sols eaveu de tornar a aquest blog dia darrere dia, (perqué les part van per díes).

... a si, si duia com un anell amb una pedra preciosa de color mora. Era preciosa, li la vaig poder treure de la mà, però no se on va caure.
-Doncs, ja tenim per on començar. Tu busca per on jo no puga fer-ho, i jo buscaré pel terra i si cal escavaré i llevaré les fulles.
Desprès de 10 minuts buscant Stefani i jo hem decidit descansar.
-Sheila per on as buscat?
-Doncs per el matolls i per dintre la terra, per si s’havia soterrat per les pluges i això... no he trobat res. I tu, per on has buscat?
-Jo, pel terra. I tampoc he trobat res.
-Ja no se per on buscar, a lo millor tornà i l’arreplegà.
-Jo encara tinc esperances de trobar aquell anell que tu dius. Has buscat al pou?
-No, si haguera caigut ho hauria notat.
-Però per si a cas busca, no perdem res.
-Tens raó.
Al entrar al pou una sèrie de mals records passaren pel meu cap. Tot era molt fosc, tot i això vaig poder vore una cosa que sobreeixia i la vaig agarrar. No semblava per a res un anell , així que ho vaig tirar fora.
-Aiiiii, m’ has fet mal!!
-Perdó.
-Saps que m’has tirat un anell al cap?
-Un anell?Ja està, l’hem trobat!
-Doncs aquest no duu una pedra com la que m’has dit.
-A vore?

a començat a cridar. Mai m’haguera adonat que cridava per mi, i si va ser així. Va començar a tocar-me molt encuriosida, i em pregunà:
-Però tu que ets?
-M’ho dius a mi?
-Si a tu.
-A, jo sóc un esperit d’una xiqueta anomenada Sheila.
-Tu ets aquella que es caigué al pou?
-Si, sóc jo però el que van contar als diaris és mentida, mira va passar així: pspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspsps.
-Mare meua si que s’equivocaren. Per cert jo em dic Stefania, però m’agrada més que em diguen Stefani.
-Stefani t’agradaria ajudar-me a resoldre aquest misteri?
-Si estaria encantada. Per on comencem?
-Això és el que no se.
-Que tal si comencem per on va començar tot açò?
- Vols dir al pou dels desitjos?
-Si, no dius que et tirà un home amb caputxa?, aura deixat alguna pista o alguna cosa així i des de això el pou està tancat.
-Si?, no ho sabia, es que no tinc moltes ganes de tornar despres del que va passar.
-Corre, a que estem esperant?
-Ja hem arribat.
-El recordava mes alegre.
-Si es que des de la teua mort ningú a tornat, ni els de neteja ni els que arreplegaven diners.
-No crec que deixara ninguna pista si no ja ho hagueren descobert els que investigaren el meu cas.
-Pot ser, però tu segur que saps alguna cosa que ningú més sàpiga, encara que siga insignificant, un detallet de res.
-No se m’ocorris... a si
Continuara...

Aquesta historia la vaig a penjar per trocets


-Vaig morir el dia 7 de maig de l’any 2011, aquest es el dia del meu aniversari. Encara estic intentant comprendre perquè aquell home tan misteriós em va tirar al pou.
Ja hi som a l’any 2012, he estat tot un any buscant pistes, i també a algú que em puga vore per ajudar a resoldre aquest misteri a la meva vida.
Per cert sóc l’esperit de Sheila, tinc 13 anys,i sóc la filla del major detectiu del continent d’Àsia i Europa. Encara que saiga molt jove ell sempre hem deia que era una molt bona detectiu, però ara que no el tinc no se per on començar a investigar.
Vaig pel poble de Rictelons rondant pels seus carrers i carrerons. Amb l’esperança de topar-me amb alguna persona o xiquet que em puga vore i sentir-me. Sovint hem passe per la meva antiga casa, i veig a mon pare. Pareix que no li aja afectat res la meva mort, però en realitat cada nit agafa la meva foto i l’abraça amb molta estima i es posa a plorar. Te una pàgina d’un diari on s’anuncia la meva mort i també la causa, diu així:
-Dia 7 de maig mor la filla del conegudíssim detectiu Frank. Aquesta tràgica tragèdia es deu a que anava tota contenta pel Prat dels desitjos (anomenat així pel pou dels desitjos, on hem vaig caure), era el seu aniversari, i quan va anar a tirar una moneda al pou, enlloc de la moneda va caure ella. Ho sentim molt Frank, de tot cor.

-MENTIDA, NO VA SER AIXÍ! anava a tirar la moneda per demanar que m’ha mare tornarà a casa, amb mi i amb mon pare, (perquè es van separar). Però va passar aquell home tan misteriós, anava amb rova normal, sols que duia una caputxa que li tapava la cara. L’últim que vaig poder vore abans de morir va ser la cara d’aquell home amb un somriure d’orella a orella, la cara no li la vaig poder vore a causa de la foscor, però aquell malèfic somriure el vaig vore gracies a un raig de sol.
Avui me alçat com qualsevol altre dia, però quan anava caminant una xiqueta...