Diversió diversa

...intentaré pujar la continuació "d'Una manera de passar l'hivern" per parts.

La setmana passada vaig estar en un campament per fer vela a Borriana. Vaig conèixer a gent molt variada, i a un noi al que li agradava molt escriure. Ell em va fer pensar en una nova història, una mica diferent a les que jo solia inventar però si tot va bé i veig que pot funcionar començaré a fer un esborrany del que finalment podria ser una història que espere que us agrade. La començaria a escriure a l'ordinador al acabar les vacances, així que encara tardarà en arribar, però segons com avance aniré publicant-la.

Farà un mes o dos vaig inventar-me la història "Una manera de passar l'hivern"per presentar-me a un concurs que es feia en el centre de formació "La Florida" i vaig haver d'esperar fins l'1 de juny per saber el meu resultat al primer concurs literari que m'he presentat mai.
Primer em va arribar una carta diguent que estàva convidada presenciar l'entrega de premis.
El dia 30 trucaren a mon pare al mòbil diguent que la seua filla havia quedat finalista. I el dia 1 vaig anar a la Florida. En la meua categoria(Narrativa A) varen haver dos finalistes (Àlex un company de classe i jo) i un guanyador (Júlia una altra companya de casse).
La nostra categoria va pertànyer a l'Escola Gavina.
Ací teniu la continuació del conte que em va fer quedar finalista:

Diari:Entrevistes
Dona major i espantada.
-Senyora, pareix que té por.
-Si, hi ha rumors que diuen que les persones del tot terreny ronden per la ciutat i van amb intencions de matar a la gent.
Conclusió:Esperem que no saiga veritat
Forner.
-Que pensa del tema del tot terreny?
-Doncs esper que estiguen al fons del riu perquè si no estem més que perduts, es diu ronden pel poble.
Conclusió:Com ja ha dit el forner estem perduts.
Verduler:
-Crec que el rumor que corre pels carrers és verdader, aquests darrers dies he tingut dos clients nous. No els havia vist mai.
Conclusió:Ja està clar. Tots diuen que els del tot terreny van pels carrers, i a més a més el verduler diu que aquests últims dies ha tingut dos clients més. Ara sols ens quedava saber on vivien aquests assassins.
Li diguérem al verduler que preguntara als dos sospitosos on vivien. I així ho va fer.
Al dia següent tornàrem a la fruiteria per preguntar el això que Álvaro va preguntar apuntar.
Diari:Entrevistes
Verduler:
-Han passat per ací?
-Si, ho he preguntat i m’han dit que viuen a l’hotel “El riu gelat”. I mira si es sospitós que aquest hotel...

Aquest és el diari de Álvaro:
Jo, Álvaro escric el dia 4 de desembre per dur actualitzat el nou cas que se’ns ha presentat en aquest hivern tan gelat. Encara que el riu no estava tan gelat.

Diari Secret:investigacions de la colla.
La persecució:
Crec que fa dos dies els meus amics, amigues i jo varem ser testimonis d’una persecució d’un tot terreny al nostre barri. Era amb tiroteig i tot. Farà un dia els policies veren alguna cosa sospitosa al riu i decidiren esbrinar el_ que era. La meva colla i jo inclòs ens duguérem una gran sorpresa al veure que el que treien era aquell sospitós tot terreny. Ara els xics jo pensem que els que conduíen el cotxe eren uns assassins que rondaven pel barri per poder assassinar a tot aquell que es creue amb ells pel carrer o que intente detindre’ls. Tenim pensat fer entrevistes a la gent de la zona on passà tota l’acció. Pàgina 30
Crec que Álvaro feia un treball esplèndid, que després...Haureu d’escoltar tota la història per poder descobrir l final.
Ell ens proposà l’idea de anar pels carrers fent entrevistes i com ens paregué molt bona idea ho férem a l’instant.
Agarrarem jaquetes i abrics, també bufandes i guants. No ens volíem refredar.
La primera persona que trobarem va ser una dona velleta i que pareixia molt espantada. Darrere d’aquesta entevistarem a més.

L’endemà a l’escola no parlàvem de res més. Entre nosaltres era una novetat. Després de cada classe, com que teníem 2 o 3 minuts de descans per poder anar al bany, beure aigua i preparar-nos els llibres, nosaltres sols ens preparàvem els llibres i a continuació en un racó de la classe parlàvem de per on podríem començar a investigar. Fran ja tenia una idea de com fer les coses.
Les classes es passaven mot lentament i pràcticament no ateníem a les explicacions dels mestres. Estàvem en un altre mon, (el cos a la Terra i la ment en un planeta inventat per la nostra imaginació).
Al sonar la campana a les 2 i mitja, Álvaro, Fran, Eduard, Beky, Malena i jo eixirem com un coet al passadís per comentar el lloc on anàvem a quedar a les quatre de la vesprada per posar-nos mans a l’obra.
De camí a ma casa vaig passar pel quiosc més conegut del barri (anomenat Les Quatre Estacions), a primera portada hi havia aquest rètol:
“Uns policies locals veuen alguna cosa sospitosa al riu que passa pel mig del barri”.
Al veure aquesta notícia em vaig dirigir cap al quiosc i li vaig preguntar a l’home quant valia el diari. Em vaig treure el diner de la butxaca i el vaig agarrar.
Una vegada a casa el vaig obrir per saber fil per randa el que havia passat. Només deia que aquest matí els policies locals van veure una cosa sospitosa al riu i decidiren treure-ho, no deia que havien acabat aquesta feina aleshores vaig decidir cridar a la meva colla per dir que delatàvem l’hora de trobada i el lloc.
Així ho férem en deu minuts ja hi érem a la vora del riu.
Els policies encara treien aquella cosa misteriosa del riu. Es veu que estava enganxada, ja que el fons del riu estava ple d’algues que eren del més enganxadises. Cridaren als busos i als bombers, i després d’una hora el pogueren treure.
No us ho creureu però era el tot terreny que havíem vist el dia anterior, fins i tot tenia els forats de les bales. En veure això ens anàrem corre’ns de la por que ens havia entrat, ja que no hi havia ningú dins el cotxe.
Al arribar a ma casa, descansarem de la correguda que ens havíem pegat i de seguida ens posarem mans a l’obra.
Les xiques pensàvem en coses com que els cossos dels fugitius estarien al fons del mar ofegats, i els xics pensaven que havien tirat el cotxe per fer que s’havien mort i en realitat estaven rondant pels carrers per venjar-se dels policies que els havien manat a la carcel.
Les xiques i jo no ho volíem ni pensar, que n’hagueren asessins al barri...
Al dia següent hi havia un altre titular als periòdics “El misteri del riu es va resoldre ahir per la vesprada"

Estic inventant una història per a participar en un concurs, aquest és el principi:



Una manera de passar l'hivern
Tornàvem de l’escola, quan va passar una cossa al•lucinant vérem un cotxe negre tot terreny perseguit per la policia. Ens quedarem una estona mirant, com si estiguérem en un encanteri.
Desaparegueren i de seguida eixirem d’aquell encanteri de curiositat. No pensàrem que aquella persecució pels carrers del nostre barri ens influirien de la manera que ho feren.
Era l’hivern de 1999, el més gelat des de feia 100 anys, no sabia si sentir-me afortunada o maleir als quatre vents.
Els meus amics: Àlvaro, el més valent i guapo de tots, no cal dir que era llest. Fran, era qui preparava les estratègies d’algunes missions que ens muntàvem a l’estiu, (era una manera de fer passar els dies més calorosos de l’any). Eduard, no sabem com però aquest sempre estava en embolics, Rebeca(nosaltres li diem Beky),una xiqueta guapa que estava amb Fran, Malena, la meva millor amiga junt a Beky, i jo. Aquesta és la meva colla.
Tots nosaltres varem veure la persecució tant emocionant. Com que feia molt de fred i les mans les teníem gelades decidirem apujar a casa de Álvaro, que era la més propera a l’escola.
Una vegada dins la casa ens posarem còmodes i com no teníem tema de conversa a Malena se li ocorregué la magnifica idea de parlar de la persecució.
Començarem argumentant de qui podria ser o quins podrien ser els del tot terreny i que haurien fet per a que la policia els perseguira. Arribarem a la conclusió de que devia ser un fugitiu de la justícia i que els policies els havien seguit.
Aquesta conclusió ens donà una idea, la mateixa a tots i totes. Havíem d’investigar aquest esdeveniment, i així fer passar els dies, els quals fins ara havien sigut avorrits i freds.

El dilluns 10 hem vaig anar amb la meva classe als pirineus de Lleida, a l'hotel Boí Taüll Resort.
Varen ser 9 hores, o així de viatge, però a mi s'hem van passar volant, perque anava parlant amb Andreu, i Andrea.
Quan arribarem em vaig endur una sorpresa, perque jo creia que l'hotel anava a estar a l'estació d'esquí, tot envoltat de neu. Però estava a 8 km.
Per lo menys jo vaig arribar cansada, i mentre que ens donaven els esquís i ens explicaven les coses el que quedava de dia s'em va passar super rapid. Al matí següent estava molt cansada, de xitar-me tard per la disco, i a demés de parlar molta sestona amb Andrea (la meva super companya d'habitació).
No es va tardar tant del que jo m'havia pensat en arribar a les pistes, i com jo era la primera vegada que esquiava, quan arribarem em va pareixer enorme.
De manera que els dies anaven avançant el cansanci també. Però jo m'ho passava igual de bé, perque volia aprofitar tot el posible aquesta oportunitat d'esquiar.
Per les vesprades teníem activitats, com caraoque, futbolí huma etc...
I per la nit teníemdiscoteca, però cada nit diferent. La per exemple de l'amor de disfreses etc...

Va estar molt bé. No em vaig caure moltes vegades, però les tres uniques foren ben fotudetes: una va ser tirant-me per primera vegada per la verda anomenada Bulevar, havia d'anar girant, però una vegada no vaig poder i em vaig caure en un montó de neu, els esquís s'em varen soterrar.
L'altra va ser a la mateixa pista, en una costereta em vaig tirar en paral·lel, i després no podia frenar, així que dic si em tire en aquell montó de neu no em faré mal, ho vaig fer, peró enlloc de quedarme al montó vaig passar per damunt, vaig caure a un vasal conglat i el vaig trencar, i com es normal em vaig mullar el pantaló.
I per ultim una que anava darrere de Marcel, i li vaig advertir, però ell va frenar de colp, vaig passar per damunt dels seus esquís i per damunt dels de altra gent. Jo vaig demanar disculpes però no em sentiren i quan m'estava anant em digueren "e que se dice lo siento".
Eixes son les caigudes de les que m'anrecorde. (També em vaig tirar per blaves).

Al final l'estació d'esquí es queda xicoteta, però per a mi va ser suficient.
Anar a la neu a sigut espectacular.