Diversió diversa

...ho podria buscar vostè?
-Si, però es estrany, jo soc molt ordenat. He estat buscant per totes les lletres on podria haver estat, i com has dit abans no he trobat res. Espera un moment hi ha una pagina arrancada, i precisament es la que estem buscant.
-Quina pena, i que faré jo ara?
-No et preocupes, el llibre sols es una copia dels arxius originals. Els de veritat estan a l’ordinador, amb contrasenya.
-Supose que es molta molèstia per a vostè, però ho podria mirar?
-Clar que si, a demes sóc un gran admirador del detectiu, i suposant que el que m’has dit es correcte, m’agradaria vore qui va matar a Sheila, i els motius. Mira ací posa que ho va comprar Robert Robinson, però no crec que aja sigut ell, l’any passat tenia 84 anys, i tampoc crec que amb aquesta edat poguera tirar a una xiqueta.
-Sap on el podem trobar?, perdo on el puc trobar?
-No, però molt sovint passa per aquest carrer, i a voltes compra alguna joia. Si és el que jo m’imagine.
-Moltes gracies per ajudar-me.
Tilin, tiln, tilin.
-Mira Stefani ha entrat algú.
-Home Robinson com estàs?
-Molt be i tu?
-També molt bé. Mira una xiqueta té una pregunta per a vosté.
-Aquesta xiqueta tan preciosa?
-Si.
-Vora senyor, estic investigant sobre el cas de la filla del detectiu, i crec que aquest anell que va comprar te alguna cosa que vore. Em podria dir si ho va regalar a algú?
-Si, ixcam d’ací, ho s’ho contaré fora. Aquest anell era un regal per a la meva dona Carlota, li ho anava a donar el dia del nostre aniversari de boda, però en aquell moment va haver un atrac al banc, i un dels lladres va passar pel nostre costat, i ens va demanar totes les joies que eduíem, inclús l’anell. Carlota li dona tot menys l’anell, però el que mes li va cridar l’atenció va ser la pedra, així que no va tindre mes remei que donar-li’l.
-I no bau fer res mes?
-Sheila no et sent.
-Pregunta-li-ho tu per favor.
-Robert, no féreu res per recuperar l’anell?
-Desgraciadament no, però desprès de 65 anys torna a mi.
-I per saber qui era aquell home?
-Això ens ho comunicaren al detindre-lo. Però l’anell no ens el tornaren, digueren que no el tenia, i tot apuntava a que el tenia el seu germà.
-S’enredorta de com es diu?
-Si, el seu nom no se ma anat del cap. Es diu Richar Mortal.
-I per casualitat no sabra on viu?
-No, podeu preguntar a...